Cridan's ara: 96 1590841
Seleccionar página

Traduttore, una fira de llibre que aposta per la diferència

Aquest cap de setmana passat va tindre lloc al Monestir de Sant Miquel dels Reis de València la primera edició de «Traduttore. Jornades i Fira Editorial de la Traducció», una iniciativa el principal objectiu de la qual ha estat ─i serà, en pròximes edicions─ posar l’atenció ─un crit d’alarma, potser─ sobre el valor de la traducció. Es tractava, doncs, de subratllar la necessitat que té qualsevol literatura nacional, per petita que siga, de traduir i ser traduïda, de tendir ponts cap a altres llengües, d’indagar en altres literatures, més o menys pròximes o llunyanes, tant se val. 

Els organitzadors de Traducttore, Vicent Valls (CEFIRE-Plurilingüisme), 
Carme Manuel (Acadèmia Valenciana de la Llengua), 
Rosa Codoñer (Direcció General de Cultura i Patrimoni) 
i Juli Capilla (Lletra Impesa Edicions).  

Joan Fuster, escriptor universal

Traduttore ha nascut amb un doble vessant, acadèmic i públic, per dir-ho d’alguna manera. El primer adjectiu apunta al professorat, un dels agents socials fonamentals en la transmissió de la tradició literària, pròpia i aliena, als més joves. Així, les Jornades dedicades a Joan Fuster han comptat, gràcies al Centre de Formació, Innovació i Recursos per al Professorat (CEFIRE-Plurilingüisme), amb una bona nòmina de professors i professores que han volgut invertir el seu temps ─i a pesar de la pluja─ en una formació que de segur revertirà en benefici dels seus alumnes.

Les Jornades incidien en una faceta de Joan Fuster no gaire coneguda, la d’autor traduït a altres llengües, i també com a traductor ─d’Albert Camús, per exemple. És la projecció a l’exterior la que s’hi ha pretès destacar, també, de Fuster. Perquè l’intel·lectual de Sueca no pertany únicament ni és patrimoni exclusiu de la literatura catalana. Fuster, l’intel·lectual valencià més reeixit del segle xx, és perfectament exportable; pot ser llegit en altres latituds mitjançant, precisament, el transvasament dels seus textos a altres llengües. I qui diu Joan Fuster diu també Vicent Andrés Estellés o Enric Valor, Maria Ibars, Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas. Les Jornades ho han fet palès amb les intervencions d’alguns dels traductors més destacats de la nostra llengua: Dominic Keown, Gianpiero Pelegi i Àngela Elena Palacios. Escoltar Pelegi llegint en italià un poema d’Estellés va ser una experiència emotiva que no té preu, fruit de la voluntat abnegada, de l’enamorament intel·lectual, d’un professor d’italià a casa nostra ─i, val a dir també, d’uns alumnes entusiastes que el van encoratjar a traduir el poeta de Burjassot. Com també en va ser, d’emotiva, la sessió en què M. Lluïsa Gea Valor iPaul Derrick van participar com a traductors de les Rondalles d’Enric Valor.

Perquè aquest és el quid de la qüestió: que manta vegades les traduccions al nostre País Valencià són el fruit del voluntarisme i de l’abnegació personal; «de l’oportunitat, que no oportunisme», com va dir molt encertadament l’escriptor Josep Carles Laínez, d’algú que s’interessa per un escriptor o escriptora d’una altra literatura i decideix que paga la pena transportar-lo a la nostra llengua. L’escriptora, professora i traductora Carme Manuel, amb el gest de rebel·lia i l’esperit de reivindicació que tan bé la defineixen, va reiterar en més d’una ocasió durant les jornades que les traduccions al nostre país necessiten un esperó, una ajuda decidida perquè el treball que fan conjuntament les editorials i els traductors siga més amable; per fer-lo possible professionalment. La taula redona organitzada per l’AELC (que va comptar amb la participació dels traductors i també escriptors Salvador Company, Joan Navarro, Rosa Agost, Pau Sif i Carles Mulet) va ser una mena de finestra oberta sobre l’ofici de traductor/a, de manera que el públic va poder escoltar com treballen els professionals del ram, amb quins problemes s’encaren a l’hora de traduir, i com els resolen amb les eines d’un ofici tan difícil com poc valorat, per bé que darrerament ja comencen a estar una miqueta més reconeguts. 

Pau Sif, Rosa Agost, Carles Mulet, Joan Navarro i Salvador Company.

D’altra banda, la conversa dels artistes i també escriptors Anna Moner i Sebastià Carratalà, moderada pel lingüista de la Universitat Politècnica de València, Josep Àngel Mas, a propòsit de l’obra de Joan Fuster El descrèdit de la realitat, va ser molt interessant perquè va tractar un vessant de Fuster ben remarcable: la relació entre l’art contemporani i la paraula. I el tàndem entre l’autor de Noruega, Rafa Lahuerta, i Carme Manuel, ben atractiu des del punt de vista de les fonts de què es nodreix un autor per escriure. Un escriptor que en pocs mesos es va erigir en un autèntic supervendes.  


Josep Àngel Mas, Anna Moner i Sebastià Carratalà.

El valor de la diferència

Si hi ha un valor que s’ha posat sobre la taula durant aquest cap de setmana és el de la diferència. Les sessions ja eren per se ben eloqüents pel que fa a aquest aspecte. La diversitat s’hi ensumava, clarament, en els dos cicles programats fora de les jornades específiques dedicades a Joan Fuster i els nostres clàssics contemporanis. Així, durant el matí del dissabte els editors Manolo Gil, Ramon Guillem i Pau Sif, i també Carme Manuel, ens van parlar d’alguns autors universals que han estat traduïts per editorials valencianes: Mary Shelley i Virginia Woolf(Vincle), Tomas Tranströmer (Perifèric Edicions), Louise Glück(Edicions del Buc) i Mário de Sá-Carneiro (Lletra Impresa Edicions). Que aquestes editorials independents i valencianes hagen publicat aquests autors de tanta transcendència, alguns dels quals guardonats amb el Premi Nobel de Literatura, no és casualitat sinó fruit de la professionalitat i de l’amor a l’art, en el sentit literal i pragmàtic de l’expressió, d’aquestes editorials.

I la jornada de diumenge va voler subratllar, amb un títol subliminal i volgudament irònic, la diversitat i la vàlua de les “altres” literatures peninsulars. La taula redona sobre les literatures gallega, basca i aragonesa va servir d’exemple de la voluntat expressa d’aquestes llengües per traduir obres d’autors “nacionals” i internacionals i va constatar que les traduccions directes entre les llengües peninsulars no hegemòniques ja suposen un salt qualitatiu, un diguem no a la supeditació a la llengua interposada, la reafirmació que no la necessitem per traduir les llengües amigues, les que pateixen, com nosaltres, en major o menor grau, una minorització històrica premeditada i programada. Manel Rodríguez-Castelló va apuntar amb insistència sobre aquesta voluntat de normalització entre les llengües peninsulars minoritàries. Vicent Berenguer va exposar la vitalitat de les editorials gallegues a l’hora de fer traduccions i d’exportar els seus autors a altres llengües, com ara la catalana i la castellana. I Josep Carles Laínez va contar com i de quina manera un autor valencià decideix escriure en aragonès, a partir d’un estrat encara viu en la parla de la comarca de l’Alt Palància. És especialment emocionant constatar com una de les llengües europees amb més perill d’extinció ─amb una base esquifida de 50.000 parlants potencials, a tot estirar─ malda encara per sobreviure i per traduir a l’aragonès autors de la talla de Jesús Moncada i Irene Vallejo, i també universals.

La conferència de cloenda, a càrrec de l’escriptor asturià Xuan Bello, va reblar el clau d’una Fira en què el valor i la reivindicació de la diferència ha surat en tot moment, com la boira que s’escampa per Astúries. L’autor d’Història natural de Paniceiros, traduït i publicat a l’editorial catalana Adesiara per Xavier Raventós, va assegurar que “les llengües són molt dures”, en relació a l’asturlleonès, una de les llengües peninsulars més minoritzades que, no obstant això, ha pogut revertir la situació sociolingüística amb la creació d’una nòmina d’escriptors d’alta volada, una Academia de la Llingua Asturiana i la voluntat ferma de traduir a la llengua pròpia autors nacionals i internacionals, com és el cas recent de la versió asturiana del llibre de Núria Cadenes, Guillem (Ediciones Trabe). El concert i recital poètic de cloenda sobre l’obra mil·lenària El collar de la coloma, d’Ibn Haz de Còrdova, a cura de Vicent Camps i Miquel Pérez Perelló, va ser la guinda per a una fira diferent, que aposta clarament per la diferència.    

L’editor i traductor Jordi Raventós i l’escriptor asturià Xuan Bello. 

Balanç i projecció de futur de Traduttore

Així ha estat, doncs, la 1a edició de Traduttore, unes jornades i una fira editorial que vol parar atenció sobre la importància de la traducció en les literatures nacionals, potser encara amb més significació per a les llengües minoritzades. Perquè les situa en pla d’igualtat en relació a les llengües majoritàries. Traduttore ha volgut destacar el paper fonamental que exerceixen els professionals que es dediquen a la traducció. El valor de la diferència, doncs. El de la diversitat lingüística, de ser i dir les coses a la nostra manera, com va apuntar la traductora i acadèmica de l’AVL Rosa Agost en més d’una ocasió durant la Fira, i també Manel Rodríguez-Castelló, en un article publicat prèviament a la celebració de Traduttore: «El traductor és el torsimany o trujamà medieval, l’intèrpret o intermediari, l’encarregat d’estendre els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la cultura, d’uns llocs a uns altres, d’unes llengües a unes altres, en la seua reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig, el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l’esponerosa riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals, transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l’esforç que ens portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres. Deixeu-vos-hi caure, l’espai s’omplirà de l’esperada pluja de les paraules, que farà més fèrtil la terra de la cultura».

Juli Capilla, coordinador general de Traduttore, en fa un balanç ben positiu: «Ha estat un luxe comptar amb noms tan importants com els que han passat durant tres dies consecutius per la Fira. No són els únics que n’hi ha, com és obvi. De fet, ja hem pensat d’incorporar-n’hi més, a poc a poc. Pense en Vicent Alonso, Gustau Muñoz, Anna Montero, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Anna Torcal, Begonya Pozo, Eduard Verger, etc., etc., etc. No s’exhaureixen els traductors en una sola Fira. La llista, per sort, és interminable. En tenim per a moltíssimes fires més. I això fa, realment, goig! Tenim uns traductors valencians de primera». I, per la seua banda, Carmina Prats, del Servei de Llibre i Biblioteques de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, una de les entitats públiques que han  fet possible Traduttore, ha assegurat: «Aquesta mena de fires són absolutament imprescindibles».